Adéu a la Camiseria Pons i als polítics com el president Tarradellas

la foto 1«És una fada», li comento en veu baixa al Vicenç només sortir de la mítica Camiseria Pons com si la Isabel Estrany (Barcelona, 1931), la seva propietària, encara ens pogués escoltar. Ell somriu orgullós de la seva amistat, del seu amor per ella i la seva història. Tants anys parlant-me de la Isabel i avui he tingut la gran sort de conèixer-la. Perquè el Vicenç no hagués permès que em perdés la visió d’aquella dona extraordinària que amb una empenta i una cultura que ja la volgués per mi i una bellesa insultant per totes aquestes dones sense ànima que decideixen operar-se sense estimar l’essència d’una vida llarga i plena, m’ensenya cada racó d’una de les botigues modernistes més maques i més antigues de Barcelona. I sense paraules, i això que ella les té dominades en tots els idiomes (parla anglès, francès, i està perfeccionant el seu alemany), els seus grans ulls blaus no paren de recordar-me que la vida és meravellosa i que tot depèn d’un mateix.

La Camiseria Pons tancarà les seves portes per sempre a finals de febrer. Cap dels seus sis fills ha volgut continuar l’ofici que va aixecar l’any 1900 l’avi de la Isabel: un pagès d’un poble de Lleida, i amb grans actituds publicitàries (per carnaval, organitzava una rua on en comptes de caramels es llençaven teixits de la Camiseria Pons) que es va traslladar a Barcelona per poder prosperar. Tanmateix, la Isabel no va fer-se càrrec del negoci fins al 1987, després d’haver estat la secretària del president Tarradellas.

«Oh, era un home tan elegant… És que ara ja no hi han polítics així», em comenta. I mentre em parla de la seva etapa com a taquígrafa a la Generalitat, jo no puc parar de mirar a totes bandes, descobrint un tresor a cada racó. La Isabel s’atura quan s’adona que els meus ulls recauen ara en un quadre d’una dona preciosa, la seva mare. «Veus el vestit? Amb transparències a les mànigues . No trobes que és un estilisme molt actual? Doncs és dels anys 20. Ella no es trobava gens guapa, però això ens passa a tots», m’informa. «Mira, vine», diu la Isabel per animar-me a sortir del meu encís. «Aquesta és la corbata que va dur el Mariscal als Óscar. El llaçet té més de 100 anys i el meu marit li va deixar posar-se’l un dia tan especial», continua. «Isabel, aquesta botiga és un museu!», li adverteixo com si ella no ho sàpigues… Tot seguit, cartell original de l’Exposició Universal de 1929… Realment, penso, em vull quedar en aquella Barcelona per sempre.

«Hi ha un presentador català amb molt mal gust al qual li vam deixar les nostres corbates Missoni (l’única botiga a tota la ciutat on es podia trobar un llaç de la firma italiana) i ens les va tornar perquè no les entenia…», recorda indignada. Com sé a qui es refereix, afegeixo «mal gust i poc criteri». Jo me les miro i torno al passat: «Diuen que el Tarradellas no deixava que ningú entrés al seu despatx sense corbata o amb el nus mal fet, és cert?», pregunto. «L’única excepció va ser el Guti. El president estava molt molest perquè anés amb coll alt i un dia van parlar-ne seriosament. El líder del PSUC li va explicar que quan els detenien no els hi deixaven dur corbata (per evitar que es poguessin suïcidar) i que es va prometre que mai es cordaria una altra. El Tarradellas ho va entendre».

Ens acomiadem de la Isabel, té els ulls plorosos, entre la tristesa i l’alegria. Ella que havia pensat morir a la botiga, no pot deixar d’emocionar-se al sobreviure-la (ho farà amb els seus néts i a Menorca). «Els clients ploren amb mi, són molts anys. Ja són amics», admet. Se’m contagien les llàgrimes i només tinc un desig: que Barcelona no deixi morir l’esperit de la Isabel ni el d’establiments com la Camiseria Pons. Això sí que és «made in BCN».